Rosa Maria. Heroïnes

Em pregunteu quin és el meu heroi?

Jo en tinc moltes, d’heroïnes. I parlo en femení perquè quasi sempre són dones.

La Maria és una d’elles; si, una jove de 26 anys, d’ulls color d’avellana, pàl·lida i pigosa, amb una cabellera llarga i negra com l’atzabeja, que sempre, malauradament, es desviu per ell. Prima com un fideu, perquè la por se li menja la gana, i sense cap il·lusió, s’aixeca del llit quan ell arriba borratxo i cridant, per atendre’l, fidel com una gosseta faldera.

Ja n’havia après, a cops però, cadascun dels moviments permesos a aquella casa que ja no sentia seva, que s’estava rovellant com ella. La Maria sempre ha pensat que una relació és cimenta sobre la violència. No ha conegut res diferent. El pare ja li havia deixat ben clar quin és el comportament d’una esposa.

És per això que dia darrere dia s’afanya a netejar el què embruta ell, endreçar el què enreda ell, a cuinar ràpid i bé per si de cas.... i mentre gira la truita de patates, plora.......-i si m’he passat de sal? ...-i si n’he fet curt?...-i si no li ve de gust?....

És la bogeria de viure sota l’atemoriment, la necessitat de treure del seu petit cos malmès i cansat, l’instint de supervivència.

Però la Maria avui veu una petita ràfega de llum. Piquen al timbre. Tal i com vesteix ella, amb roba vella de senyora gran, sabatilles d’anar per casa i despentinada, obra la sorollosa porta. Davant d’ella es troba una noia més o menys de la seva edat, rossa, elegant, alegre, amb una petita cicatriu a la cella dreta. És la Berta, una comercial a domicili que, carregada amb un maletí ple de papers, li vol parlar d’una companyia telefònica i els seus avantatges.

Tanmateix, la Berta no li parla de feina; només veient-la, ja sospita del seu patiment; ho percep a la seva mirada espantadissa. Avui té feina.

La Berta té un do especial per descobrir dones maltractades, té la sensibilitat de qui ho ha viscut en primera persona i se n’ha sortit. Ara té feina, no depèn de ningú, és lliure, és feliç. Fa dos anys no estava així perquè se semblava a la Maria; va ser quan es va prometre a si mateixa que ajudaria a totes aquelles dones que trobés en aquesta situació.

A la Maria se li ha parat el temps, escoltant hores i hores, la història de la Berta. I ara comença a somriure desprès de mesos d’abstinència. Entén coses per primera vegada. Descobreix que hi ha una altra manera de viure, que pot sortir d’aquest forat, que no es culpable de la seva desgracia, i que és ella qui ha deposar-ne fi. Deixa d’estar arronsada, es deixa anar el cabell. Les dues noies es fonen en una abraçada llarga i profunda, mentre la Berta li murmura a l’oïda, -ets lliure, és el teu dret. No t’abandonaré.

La Berta també és la meva heroïna, com la Maria i com totes aquelles persones patidores de maltractaments. Va per elles!