dilluns, 18 de novembre del 2013

Donosti



Donostia és, segons la majoria de guies turístiques, una de les ciutats més boniques de península, opinió que personalment comparteixo. Emplaçada en un indret espectacular del País Basc,  on es combina perfectament el blau fosc del cantàbric amb el  verd intens de l’exuberant vegetació, és una població petita, encantadora i molt còmoda per a viure excepte per el clima, ja que sempre està plovent. El riu Urumea (crec que és una ria, però no estic del tot segura) divideix la ciutat en dos parts. A una banda es troba la part més turística, amb la platja de la Concha i “lo Viejo” com a punts de referencia i a l’altra, el barri de Gros, molt poc conegut pels visitants, però que jo recomano sobretot per anar de pintxos. Hi ha molts motius per a fer una escapada a Donosti. És un destí assequible per a visitar en pocs dies (amb l’avantatge afegit de que n’és totalment plana i et pots desplaçar a peu a tot arreu d’una manera barata i saludable). La seva arquitectura neoclàssica és un reclam per a molts turistes, però probablement la gastronomia és el atractiu més rellevant d’aquesta ciutat, no només pels famosos pintxos, sinó també perquè allí es troben alguns dels  cuiners amb major reputació internacional com Arzak, Berasategi o Subijana.
Per a una escapada de cap de setmana, recomanaria començar la visita des de l’estació de tren. Està al costat del riu, i des de allí es poden veure els ponts que el travessen i les precioses façanes dels edificis,especialment les del teatre Victoria Eugenia i l’hotel María Cristina.

Molt a prop es troba el modern Kursaal, famós per albergar el festival internacional de cinema i per generar una gran controvèrsia entre els donostiarres, no massa contents de tenir un edifici cúbic que contrasta fortament amb l’elegància i romanticisme de desprèn  la resta de la ciutat. Creuant el pont del Kursaal, es pot anar cap a la Concha vorejant la costa pel “Paseo Nuevo”, nom que reflecteix la ferocitat de la mar, ja que cada poc temps les fortes onades literalment arranquen part del asfalt. Un cop a la Concha, visita obligada per a qualsevol turista que passi per Dononsti, es pot fer una bona passejada mirant el mar i l’illa de Santa Clara fins arribar al Peine de los vientos, escultura de Eduardo Chillida. 

Després, recomanaria acostar-se a “lo Viejo”, perdre’s una mica pels seus carrerons i decidir en qual dels múltiples bars provar algun pintxo amb un txacoli, zurito o sidra. El costum consisteix a fer una ruta pels diferents locals i demanar-hi com a molt un o dos pintxos. De fet, gairebé mai se’n demanen sinó que s’agafen directament de la barra i no porten escuradents, a menys que sigui estrictament necessari per qüestions d’equilibri. 

Amb aquest recorregut el visitant pot fer-se una bona idea de aquesta petita població, però també mereix la pena visitar el Boulevard, la Avenida, o  pujar a Urgull o a Igueldo  per a fer una bona foto panoràmica. Si a més es disposa d’un cotxe, es poden visitar indrets preciosos a poca distancia com Orio, Zarautz (famosa entre els surfistes), o Guetaria, poble on és indispensable menjar peix a la brasa i que té un curiós penyal en forma de ratolí.

Per cert. Havia preparat l'arxiu amb fotos, però no sé com es carreguen...
 

 
 

Ressenya de Manhattan. José Antonio



Ressenya de Manhattan.
La ciutat de les llums de neó i els gratacels.  Nova York  és la capital del luxe i de la moda.  Com a visitant, i sempre que tinguis diners per a pagar-te els capricis que t’assalten a cada pas, és una ciutat amable, enlluernadora, i interessant.   Però, quan t’hi fixes amb una mirada una mica menys superficial  te n’adones de la seva duresa, i dels contrastos entre els que en gaudeixen de les vistes dels àtics amb enormes finestrals i els vagabunds que malviuen als portals dels mateixos edificis.  És una dissemblança com la de les limusines amb xofer i el mal estat de les estacions de metro o els autobusos.  La grandària de les seves avingudes és aclaparador per a un europeu.  Passejar per les seves avingudes a peu pot convertir-se en una lenta tortura si no comptes amb la dimensió que té cada illa de gratacels.  S’ha de mesurar molt bé quina és la distància al plànol abans d’aventurar-se a fer una passejada des d’un barri a un altre.  També sorprèn  la segregació per barris, on hi viu cadascuna de les tribus, que formen el seu gresol cultural.  No pot amagar, però, un ambient fred i dur definit pel formigó i l’asfalt dels seus gratacels i carrers; i una gent  que s’han anant fent a la personalitat de l’urbs.   La ciutat de les oportunitats, plena dels que hi en busquen la seva,  no és apta per als poc espavilats i lents de reflexos.  Competir, negociar, regatejar, enlluernar, guanyar-te el teu lloc a diari és el ritme propi de la ciutat i dels novaiorquesos.    Tractar amb els seus habitants és una competició estressant sense cap marge per a l’error o el dubte.  Si et despistes, si dubtes, o si ets lent has perdut en el torn a la cua de l’autobús o la tanda del restaurant, quan  descanvies  a la botiga….  Un cop t’hi acomodes al seu ritme i a les seves dimensions hi en comences a gaudir. 
Te'n emmiralles de la cascada d’espectacles i persones interessants que t’hi trobes a diari.  És com viure a un escenari de pel·lícula i a cada cruïlla, o a cada plaça, te’n trobes alguna imatge que et recorda escenes inserides al teu imaginari. I el frenètic ritme novaiorquès et fa viure més experiències condensades en poc temps  que a cap altre ciutat.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Els "gnocchi" del dia 29





A Uruguai el dia 29 de cada mes es sol menjar "gnocchi", i la gent més supersticiosa fica diners sota el plat per tal que "no hi falti el mes següent".

Imagino que l'origen de tal tradiciò és que, cap al fi del mes les famílies tenen pocs diners, i els "gnocchi" requereixen ingredients en principi molt econòmics: farina de blat de moro i patates.

És clar que les salses amb les quals s'acompanya aquest plat no necessàriament són econòmiques o senzilles.

Fer els "gnocchi"  és molt fácil, i amb el permís de l'Adriana, us dic com els hi faig:

Ingredients:
1 patata per persona
farina suficient (depén de la patata!!, aproximadament 1/2 kg per unes 4 patates)
1 ou

Es bullen les patates amb la pell (per tal de conservar el midó), i quan estiguin cuinades s' els hi treu la pell i s' axaifen (es fa un puré).

Quan el puré estigui fred, s'hi afegeixen l'ou i la farina, i es pasta fins a obtenir una massa lleugera i que no es pegui a la má. La quantitat de farina necessària depén de la humitat que tingui la patata. Si fos época de moniats, es podria substituir una patata per un moniat, i d'aquesta manera es requeriria menys farina i la massa quedaria  més lleugera.

Un cop feta  la massa, es separa en porcions i s'estira sobre el fogon enfarinat formant un cilindre d'uns 15 o 20 mm de diàmetre .

Amb un ganivet es tallen trossos del cilindre de longitud més o menys similar al diàmetre.

Amb una forquilla  s' hi marquen unes incisions en la superfície.

Es fa bullir abundant aigua, i s'hi afeixegin els "gnocchi"en tandes.  Quan hi pugin a la superfìcie es treuen amb una escumadora.

Es fican en un bo i s' hi afeixeix la salsa.

Sureriments: Salsa bologna, quatre formatges, napolitana, radiccio rosso

Variacions:
(1) Afeixir una remolatxa (cuita) al puré. Salsa recomanada: radiccio, o quatre formatges.

(2) Afeixir tinta de sípia (calamar)a la pasta; salsa recomanada:  llimona (mesclar suc de llimona, oli i formatge parmesà amb la "minipimer", afeixir un bri de pebre). Alternativa: petxines de pelegrí amb crema de llet.