dilluns, 30 de novembre del 2015

Rosa Maria. Heroïnes

Em pregunteu quin és el meu heroi?
Jo en tinc moltes, d’heroïnes. I parlo en femení perquè quasi sempre són dones.
La Maria és una d’elles; si, una jove de 26 anys, d’ulls color d’avellana, pàl·lida i pigosa, amb una cabellera llarga i negra com l’atzabeja, que sempre, malauradament, es desviu per ell. Prima com un fideu, perquè la por se li menja la gana, i sense cap il·lusió, s’aixeca del llit quan ell arriba borratxo i cridant, per atendre’l, fidel com una gosseta faldera.


Ja n’havia après, a cops però, cadascun dels moviments permesos a aquella casa que ja no sentia seva, que s’estava rovellant com ella. La Maria sempre ha pensat que una relació és cimenta sobre la violència. No ha conegut res diferent. El pare ja li havia deixat ben clar quin és el comportament d’una esposa.
És per això que dia darrere dia s’afanya a netejar el què embruta ell, endreçar el què enreda ell, a cuinar ràpid i bé per si de cas.... i mentre gira la truita de patates, plora.......-i si m’he passat de sal? ...-i si n’he fet curt?...-i si no li ve de gust?....
És la bogeria de viure sota l’atemoriment, la necessitat de treure del seu petit cos malmès i cansat, l’instint de supervivència.


Però la Maria avui veu una petita ràfega de llum. Piquen al timbre. Tal i com vesteix ella, amb roba vella de senyora gran, sabatilles d’anar per casa i despentinada, obra la sorollosa porta. Davant d’ella es troba una noia més o menys de la seva edat, rossa, elegant, alegre, amb una petita cicatriu a la cella dreta. És la Berta, una comercial a domicili que, carregada amb un maletí ple de papers, li vol parlar d’una companyia telefònica i els seus avantatges.
Tanmateix, la Berta no li parla de feina; només veient-la, ja sospita del seu patiment; ho percep a la seva mirada espantadissa. Avui té feina.
La Berta té un do especial per descobrir dones maltractades, té la sensibilitat de qui ho ha viscut en primera persona i se n’ha sortit. Ara té feina, no depèn de ningú, és lliure, és feliç. Fa dos anys no estava així perquè se semblava a la Maria; va ser quan es va prometre a si mateixa que ajudaria a totes aquelles dones que trobés en aquesta situació.


A la Maria se li ha parat el temps, escoltant hores i hores, la història de la Berta. I ara comença a somriure desprès de mesos d’abstinència. Entén coses per primera vegada. Descobreix que hi ha una altra manera de viure, que pot sortir d’aquest forat, que no es culpable de la seva desgracia, i que és ella qui ha deposar-ne fi. Deixa d’estar arronsada, es deixa anar el cabell. Les dues noies es fonen en una abraçada llarga i profunda, mentre la Berta li murmura a l’oïda, -ets lliure, és el teu dret. No t’abandonaré.


La Berta també és la meva heroïna, com la Maria i com totes aquelles persones patidores de maltractaments. Va per elles!

diumenge, 29 de novembre del 2015

L'altruisme és el nou heroisme


Els deures d'expressió escrita d'aquesta setmana per mi han sigut un repte molt difícil de manera que el dissabte a la tarda, ben passat el termini d'entrega,  encara no havia aconseguit decidir el tema que abordaria. No va ser ni per mandra ni per falta de temps sinó perquè probablement sóc una mica peculiar i mai vaig tenir un ídol o un heroi preferit ni tampoc una afició intensa a alguna cosa en concret. Imagineu-vos: no tinc ni tan sols un equip de futbol preferit!

El dissabte al vespre mentre feia la compra d’últim moment, com sempre, al Mercadona hi havia la gent voluntària del Gran Recapte d’Aliments, en tot moment amb un lluminós somriure a la cara i amb un “gràcies” de tot cor als llavis. Hi havia una noia i un noi ben plantats molt joves radiants d’alegria acompanyats de dos homes ja no tan joves que se’ls veia molt assenyats. Ja feia hores que hi estaven però tots feien molt bona cara.

En el moment exacte que em donaven  les gràcies pels aliments que deixava vaig tenir una revelació: SÓN ELLS ELS HEROIS I HEROÏNES d’avui dia. Tots aquells anònims que aporten el seu granet de sorra perquè algú estigui una mica millor durant un temps. Ja saben que la vida seguirà sent injusta I el món desigual però per deu, cent o mil famílies hauran fet una diferència colossal, per efímera que sigui. 

Com a conclusió ja no cal dir-vos que sense pensar-ho, gens ni mica, els vaig contestar: NO, GRÀCIES A VOSALTRES PER FER-HO POSSIBLE!!

Dan Oltean

divendres, 27 de novembre del 2015

Els herois d'en Joan Manel. La família d'en Nacho

Abans d’ahir va arribar a les meves mans un reportatge sobre una mare que lluitava per combatre la malaltia que patia el seu fill Nacho. En Nacho té quatre anys i pateix una de les anomenades “malalties rares” en concret la malaltia Dent. Aquesta patologia està lligada al cromosoma X, i vol dir que la pateixen només el nens i no les nenes. Resumint molt, afecta al ronyó i provoca baixades de potassi que poden ser mortals i tant sols hi ha deu nens que la pateixen en tota Espanya.
L’entrevista parlava del coratge que havien tingut els pares d’en Nacho i en concret la seva mare en desenvolupar tot un projecte per recollir diners per iniciar la recerca. Diu que necessitàvem 500.000 euros i ja en tenien recollits 150.000. Per això va començar una campanya de recollida de taps de plàstic amb la associació Asdent, va anar a la televisió i va participar a la Titan Desert amb Santi Millán.
L’Eva té 42 anys i dues filles més, una de 8 i un altre d’11. A més el dia a dia amb en Nacho és complicat degut a les conseqüències del mal que pateix i els efectes secundaris del seu tractament. Tot i així, segueix l’article, el coratge i l’empenta que transmet aquesta mare són envejables tenint en compte que a més pateix esclerosi múltiple, ara sense símptomes, però que en el 1999 la va deixar 3 mesos asseguda en una cadira de rodes.
Vist tot això, penso que persones així ens ajuden a veure d’un altre manera qualsevol petit problema que ens esdevingui i que de vegades en fem un gra massa.


dijous, 26 de novembre del 2015

La meva heroïna de la vida real

La meva heroïna de la vida real és la meva mare. La proposo perquè sempre sap com amar els familiars, especialment jo, la seva filla, i sempre m’ajuda de tota manera possible.

La meva mare va néixer l’any 1968 a un poble petit al nord de la Xina. Era la tercera dels 4 fills, amb dos germans i una germana. En aquell temps, la Xina havia començat tot just la Revolució Cultural que no acabava fins a l’any 1976. Va ser un moviment a nivell nacional que va destorbar tots els camps de la vida social, per la qual cosa la gent patia molt de pobresa i no tenia gaire oportunitats de rebre educació. Per això, la meva mare, igual dels seus germans, només va anar a l’escola primària i després va deixar-la per ajudar els pares. Quan va complir els 20 anys, va casar-se amb el meu pare i va traslladar a viure a un altre poble.

No obstant tot això, la meva mare sempre sap la importància d’educació i intenta garantir-me totes les oportunitats per aprendre, tant de l’aspecte econòmic com de l’aspecte ambiental. Gràcies a ella, en contrast amb altres persones de la meva generació al meu poble natal qui només van anar a l’escola secundària, jo vaig tenir l’oportunitat d’anar a la universitat. No només això, la meva mare té un pensament molt obert. Encara que ella no ha sortit mai del poble, no em restringeix i sempre m’anima anar afora per explorar el món, en lloc de fer-me quedar a prop de casa. Quan vaig anar a la universitat a Xangai, tenia el seu favor; quan vaig decidir venir a Barcelona, també gaudia de la seva ajuda, encara que a l’inici el meu pare no estava en favor meu. Tots aquestes característiques de la meva mare m’han ajudat a guanyar més possibilitats de la vida.


Tenint en compte tot això, proposo la meva mare com a l’heroïna de la vida real.