Ressenya de Manhattan.
La ciutat de les llums de neó
i els gratacels. Nova York és la capital del luxe i de la moda. Com a visitant, i sempre que tinguis diners
per a pagar-te els capricis que t’assalten a cada pas, és una ciutat amable,
enlluernadora, i interessant. Però, quan
t’hi fixes amb una mirada una mica menys superficial te n’adones de la seva duresa, i dels
contrastos entre els que en gaudeixen de les vistes dels àtics amb enormes finestrals
i els vagabunds que malviuen als portals dels mateixos edificis. És una dissemblança com la de les limusines
amb xofer i el mal estat de les estacions de metro o els autobusos. La grandària de les seves avingudes és aclaparador per a un europeu. Passejar
per les seves avingudes a peu pot convertir-se en una lenta tortura si no
comptes amb la dimensió que té cada illa de gratacels. S’ha de mesurar molt bé quina és la distància
al plànol abans d’aventurar-se a fer una passejada des d’un barri a un altre. També sorprèn la segregació per barris, on hi viu cadascuna
de les tribus, que formen el seu gresol cultural. No pot amagar, però, un ambient fred i dur
definit pel formigó i l’asfalt dels seus gratacels i carrers; i una gent que s’han anant fent a la personalitat de
l’urbs. La ciutat de les oportunitats,
plena dels que hi en busquen la seva, no
és apta per als poc espavilats i lents de reflexos. Competir, negociar, regatejar, enlluernar,
guanyar-te el teu lloc a diari és el ritme propi de la ciutat i dels novaiorquesos. Tractar amb els seus habitants és una
competició estressant sense cap marge per a l’error o el dubte. Si et despistes, si dubtes, o si ets lent has
perdut en el torn a la cua de l’autobús o la tanda del restaurant, quan descanvies
a la botiga…. Un cop t’hi acomodes al
seu ritme i a les seves dimensions hi en comences a gaudir.
Te'n emmiralles de la cascada
d’espectacles i persones interessants que t’hi trobes a diari. És com viure a un escenari de pel·lícula i a
cada cruïlla, o a cada plaça, te’n trobes alguna imatge que et recorda escenes
inserides al teu imaginari. I el frenètic ritme novaiorquès et fa viure més
experiències condensades en poc temps que a cap altre ciutat.
Hola José Antonio. Jo no he estat a Nova York. La veritat és que mai m´ha cridat gaire visitar-la. No dubto que és una gran metròpolis amb una oferta a nivell cultural, gastronòmic, urbanístic, etc de primer ordre, però hi ha alguna cosa que fa que no em cridi el anar-hi. Potser és per aquesta imagte de ciutat ferotge que tú tan bé has descrit.
ResponEliminaPasso a fer “la meva correcció” entre parèntesi. També voldria dir-te que jo hagués posat més punts i apart, separant el text en paràgrafs (no sé si seria correcte o potser és una mania meva el fer-ho)
Ressenya de Manhattan.
La ciutat de les llums de neó i els gratacels. Nova York és la capital del luxe i de la moda. Com a visitant, i sempre que tinguis diners per a pagar-te els capricis que t’assalten a cada pas, és una ciutat amable, enlluernadora, (no cal aquesta darrera coma. En una enumeració, quan hi ha comes, l´ultim element va sense, només s´ha de posar la “i”) i interessant. Però, quan t’hi fixes amb una mirada una mica menys superficial ( , ) te n’adones de la seva duresa, (jo aquí no posaria coma) i dels contrastos entre els que en gaudeixen de les vistes dels àtics amb enormes finestrals i els vagabunds que malviuen als portals dels mateixos edificis. És una dissemblança (aquí fas servir aquesta paraula, que de fet vol dir que no hi ha semblança, quan en realitat crec que vols expressar els contrastos, l´efecte xocant dels dos extrems. Aleshores podries posar “és una contraposició constant…. un xoc… ) , com la de les limusines amb xofer i el mal estat de les estacions de metro o els autobusos. La grandària de les seves avingudes és aclaparador per a un europeu. Passejar per les seves avingudes a peu pot convertir-se en una lenta tortura si no comptes amb la dimensió que té cada illa de gratacels. S’ha de mesurar molt bé quina és la distància al plànol abans d’aventurar-se a fer una passejada des d’un barri a un altre. També sorprèn la segregació per barris, on hi viu cadascuna de les tribus, que formen el seu gresol cultural. No pot amagar, però, un ambient fred i dur definit pel formigó i l’asfalt dels seus gratacels i carrers; i una gent que s’han anant fent a la personalitat de l’urbs. La ciutat de les oportunitats, plena dels que hi en busquen (de qui en busca ) la seva, no és apta per als poc espavilats i lents de reflexos. Competir, negociar, regatejar, enlluernar,( en comptes de una coma posaria “i”) guanyar-te el teu lloc a diari és el ritme propi de la ciutat i dels novaiorquesos. Tractar amb els seus habitants és una competició estressant sense cap marge per a l’error o el dubte. Si et despistes, si dubtes, o si ets lent has perdut en el torn a la cua de l’autobús o la tanda del restaurant, quan descanvies a la botiga…. Un cop t’hi acomodes al seu ritme i a les seves dimensions hi (jo aquest hi no el posaria) en comences a gaudir.
Te'n emmiralles de la cascada d’espectacles i persones interessants que t’hi trobes a diari. És com viure a (en) un escenari de pel•lícula i a cada cruïlla, o a cada plaça, te’n trobes alguna imatge que et recorda escenes inserides al teu imaginari. I el frenètic ritme novaiorquès et fa viure més experiències condensades en poc temps que a cap altre ciutat.
Realment una ressenya molt personal, José Antonio. Nova York mai ha sigut un dels meus destins preferents a l’hora de viatjar, primer perquè abans de anar-hi m’agradaria conèixer altres ciutats i països més propers i segon, per una qüestió econòmica (no sé si l’ordre seria exactament aquest). Pel que dius, aterrar allà és una mica desconcertant amb tots aquests contrastos entre opulència i pobresa i la necessitat d’estar alerta tota l’estona. Però, malgrat endur-me una lleugera sensació de que és un destí, podríem dir, incòmode o estressant, el teu escrit també m’ha generat ganes d’anar-hi i veure amb els meus propis ulls aquest món vertical, les llargues avingudes i sentir, tot i que d’una manera molt efímera, que formo part d’una pel•lícula. Això de no fiar-se de les distàncies del plànol és una informació molt útil!
ResponEliminaEt felicito, José Antonio. Tal com han destacat la Isabel i la Nerea és una ressenya personal, atractiva i rica en matisos.
ResponEliminaLes correccions de la Isabel són correctes, encara que la qüestió de la puntuació sempre és flexible.
Queda alguna cosa per corregir:
Però, quan t’hi fixes amb una mirada una mica menys superficial te n’adones (T'ADONES) de la seva duresa, i dels contrastos entre els que en gaudeixen de les vistes dels àtics amb enormes finestrals i els vagabunds que malviuen als portals dels mateixos edificis; La ciutat de les oportunitats, plena dels que hi en (HI BUSQUEN LA SEVA) busquen la seva, no és apta per als poc espavilats i lents de reflexos. Un cop t’hi (T') acomodes al seu ritme i a les seves dimensions hi (SENSE HI) en comences a gaudir.
Te'n (TE N') emmiralles de la cascada d’espectacles i persones interessants que t’hi trobes a diari. És com viure a un escenari de pel·lícula i a cada cruïlla, o a cada plaça, te’n (ET) trobes alguna imatge que et recorda escenes inserides al teu imaginari. I el frenètic ritme novaiorquès et fa viure més experiències condensades en poc temps que a cap altre (ALTRA) ciutat.